Somriu

Diuen que quan rius a riallades, les llàgrimes arriben als teus ulls. El cor batega més de presa i el teu cervell reacciona produint-te un enorme plaer. Diuen que s’utilitzen més de quaranta músculs per estar enfadat i només quinze per somriure… si us plau, no malgastem energia!

Torno ja cap a casa, son la una del migdia i fa un bon dia impressionant per Barcelona, passejo per la Diagonal… aquesta ciutat em te el cor robat!

M’agrada perdre’m pels carrers, m’agraden els seus parcs, els seus jardins, m’agrada pujar-me a un bus que no se on em portarà i fer el recorregut sencer, m’agrada la seva gent, m’agraden els seus pidolaires, m’agrada sentir-me independent al mig de tanta gent, m’agrada la seva diversitat, m’agrada passejar durant hores tota sola per poder reflexionar… m’agrada. Simplement.

El soroll d’una ambulància em torna a la realitat, està just al mig de un mega embús i no pot passar. De vegades, la gent em reventa… Estic segura que cap d’ells s’ha trobat mai agonitzant esperant que arribi l’ajuda sanitària, estic combensuda que no tenen ni idea que uns pocs segons poden arribar a salvar una vida…

Em paro a un d’aquells semàfors que es fan eterns… Us heu parat a pensar mai en la quantitat de cotxes de luxe que arriben a recòrrer l’avinguda diagonal al dia? Es curiós, tinc la impressió de que ens estem equivocant de camí.

Un noi es para al costat meu, em mira i em somriu, jo giro la cara fent com si no l’hagués vist. És curiós, mai més el tornaré a veure i, si el torno a veure, cap dels dos s’en recordarà de la nostra cara. Es l’encant d’aquesta ciutat, et dona massa informació com per poder recordar els petits detalls.

La meva mirada es creua amb la del Jim, com sempre, arribo cinc minuts tard. Ell fa una petita ganyota, com si intentés somriure. Està passant un mal moment. Ell somriu tot i que la vida l’estigui tractant malament, hi ha gent que necessita del seu somriure per continuar vivint…

No tots els somriures son alegries, ni totes les llàgrimes tristesa.