OH LA LA! LE PRINTEMPS EST ARRIVÉ

Se que fa molts dies que us tinc abandonats, no per que passi de vosaltres ni res, es que la primavera la sang altera! I jo a la que veig que fa solet paro mes ben poc per casa… Nos us penseu pas que es per posar-me morena, no, qui m’hagi vist sabrà del que parlo, vinc a ser com la germana de la morticia de la familia addams, el k passa es que rosseta i amb pigues, tal i com diu el Jin: una nina de porcellana...

Se que pensareu que nomes em passen a mi aquestes coses entranyes... això, o que soc la única que les hi dec donar importància...

Baixava caminant per General Mitre, tot just abans d’arribar a Maria Cristina, carregant amb la bossa, les jaquetes, l’ipod... i m’ha cridat l’atenció una riallada. Era d’un home i sonava just al costat meu, he tret el cap per veure d’on venia (no es xafarderia, simplement... curiositat).

Estava al portal del edifici que quedava al meu cantó dret, era un home gran, podria tenir perfectament uns 70 anys, estava assegut a una cadira de rodes, tenia posat el pijama i un batí i portava les sabatilles d’estar per casa posades, estava prenent el sol mentres veia passar a la gent i somreia.

M’ha cridat l’atenció la seva cara, feia ulleres i tenia la pell molt i molt pàlida, m’ha donat la impressió de que tenia una malaltia greu i que, donat que el bon temps comença a treure el nas, l’havien tret una estona al carrer per que li toques una mica el sol. M’ha semblat impressionant la manera de somriure i de mirar-ho tot que tenia... llavors, s’ha girat cap a mi.

Jo, he intentat dissimular (cosa que quan m’agafen de sobte no se fer gens bé) i se m’ha quedat mirant, i amb un somriure a la cara m’ha dit: hola!!! Quin bon dia que fa, oi? Jo li he somrigut, li he contestat que si i li he dit adéu (tenia una mica de pressa... com sempre, arribava tard).

La qüestió es que m’ha semblat molt curiosa aquesta manera que té de donar energia i de fer reviure a la gent el bon temps, es com si després dels dies tristos, freds i extremadament grisos de l’hivern, tot tornés a néixer i a florir, també nosaltres...

M’ha carregat molt d’energia aquesta visió, se que no es res de l’altre món però m’ha fet pensar en que realment hi ha coses que tenim al nostre abast i que no valorem gens, només les arribem a valorar quan les perdem... es trist, oi?

Bona nit!