fent carreres

Camino i no em paro, per si un cas s’estreta el camí. Camino endavant, el passat es una cosa que ja ha marxat i jo segueixo, per poder sentir-me desperta.

Qui soc jo? On estic? No se ben bé cap a on vaig... Però el que si se, es que tinc una raó per seguir caminant.

El dia de carnaval, muntada al bus 74 just a la parada de Maria Cristina, mirant per la finestra des del mateix seient de cada dia, em vaig fixar en un noi que estava assegut a la parada vestit de dimoni. Podia tenir 17 o 18 anys, tenia síndrome de down.

Em va cridar l’atenció per que estava assegut al banc amb les cames penjant i les anava alternant alegrement mentres espantava a la gent amb el petit trident. Era xistós per que no parava de riure, reia que li queien hasta llàgrimes, i puc assegurar que era contagiós. Em va fer tanta gracia veure a algú tan i tan feliç amb una cosa tan simple... que em va alegrar el dia.

Després d’acabar les classes, el Jim em va trucar per dir-me que estava per la illa comprant els pocs complements que ens faltaven per acabar la disfressa i donat que no portava talons, em vaig decidir a anar baixant xino xano cap a la illa, evadint-me totalment de la realitat amb la musica a tot volum.

Quan estava justament davant de el centre comercial, esperant a que es poses en verd un d’aquells meravellosos semàfors que te la diagonal que, per cert, sempre agafo en vermell, se’m va apropar un noi i va dir alguna cosa. Jo em vaig treure els cascos i li vaig preguntar, perdoni, que m’ha dit? I el noi em va repetir: vols que fem una carrera a veure qui arriba abans a l’altre banda del carrer?

He de confessar, que quan aquell noi em va preguntar això, vaig mirar a banda i banda per mirar on parava la càmera oculta, però no vaig ser capaç de trobar-la. No em va ser gaire difícil veure que aquell xicot tenia alguna disminució psíquica, i em mirava tan il·lusionat, que vaig ser incapaç de dir-li que no a la seva oferta.

Total, que ja veieu a la senyoreta Christine, corrent com una nena de tres anys pel mig de la diagonal. Si us trobeu alguna vegada al noi, no li comenteu, però el vaig deixar guanyar ;)

La qüestió es que quan vam arribar a l’altre punta del carrer, morts de riure, aquell noi em va dir: Espero que tinguis un feliç carnaval i un finde super guay! (paraules textuals) i va marxar. Total, que allà em vaig quedar jo, tota parada, mentres aquell noi anava fent saltirons mes feliç que unes pasqües.

En quan vaig veure que aquell noi marxaba, no sabria dir per que, em van entrar unes ganes de plorar impressionants, però no per que estigués trista, sinó per que em va deixar gelada el el fet de que una tonteria em pogués fer més feliç que tot l’or d’aquest món i vaig arribar a la conclusió que allò que ens fa humans, son els petits detalls que ens regala improvisadament la vida.

Aquesta entrada va dedicada especialment al meu amic Hank, per mostrar-li que moltes vegades, amb un petit somriure, podem alegrar un dia que semblava desastrós.