El sol, començava a sortir, el cel tenia un color preciós, els núvols semblava que s’haguessin tenyit de colors alegres per celebrar l’anunci d’un gran avenir.
Al carrer no hi havia ningú, tan sols i jo. De lluny se sentia un lleu ressò de la musica, però el so era tan i tan dèbil que les cançons no s’entenien.
Feia una mica de fred, però no m’importava pas, tu estaves al meu costat i la teva presència em donava tot el caliu que necessitava, estàvem a 28 d’Agost.
Els carrers, que jeien immòbils, feien ressonar el so de les nostres passes més fort que mai, recordant que a partir d’aquell moment els nostres peus avançarien units fins a la fi dels nostres dies.
El tacte de la teva ma agafant la meva em feia sentir la noia més afortunada del món.
I va ser en aquell instant, tot just a quatre o cinc metres de casa, quan vaig desitjar amb més força que mai que es detingués el temps en aquell precís instant, el moment més meravellós de la meva vida.
Evidentment el temps no es va detenir, però jo vaig retenir aquell moment en la meva memòria com si fos el tresor més valuós de la meva vida.
Aquell dia vam iniciar plegats una nova etapa, una etapa plena de felicitat, de sentiments i de bons propòsits, però sobretot plena de tu, de la teva alegria i de la teva bondat.
Gràcies per haver donat aquell pas tan important de declarar els teus sentiments, comprenc que va ser difícil... però crec que tots dos estem sent recompensats.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario