Se que fa molts dies que us tinc abandonats, no per que passi de vosaltres ni res, es que la primavera la sang altera! I jo a la que veig que fa solet paro mes ben poc per casa… Nos us penseu pas que es per posar-me morena, no, qui m’hagi vist sabrà del que parlo, vinc a ser com la germana de la morticia de la familia addams, el k passa es que rosseta i amb pigues, tal i com diu el Jin: una nina de porcellana...
Se que pensareu que nomes em passen a mi aquestes coses entranyes... això, o que soc la única que les hi dec donar importància...
Baixava caminant per General Mitre, tot just abans d’arribar a Maria Cristina, carregant amb la bossa, les jaquetes, l’ipod... i m’ha cridat l’atenció una riallada. Era d’un home i sonava just al costat meu, he tret el cap per veure d’on venia (no es xafarderia, simplement... curiositat).
Estava al portal del edifici que quedava al meu cantó dret, era un home gran, podria tenir perfectament uns 70 anys, estava assegut a una cadira de rodes, tenia posat el pijama i un batí i portava les sabatilles d’estar per casa posades, estava prenent el sol mentres veia passar a la gent i somreia.
M’ha cridat l’atenció la seva cara, feia ulleres i tenia la pell molt i molt pàlida, m’ha donat la impressió de que tenia una malaltia greu i que, donat que el bon temps comença a treure el nas, l’havien tret una estona al carrer per que li toques una mica el sol. M’ha semblat impressionant la manera de somriure i de mirar-ho tot que tenia... llavors, s’ha girat cap a mi.
Jo, he intentat dissimular (cosa que quan m’agafen de sobte no se fer gens bé) i se m’ha quedat mirant, i amb un somriure a la cara m’ha dit: hola!!! Quin bon dia que fa, oi? Jo li he somrigut, li he contestat que si i li he dit adéu (tenia una mica de pressa... com sempre, arribava tard).
La qüestió es que m’ha semblat molt curiosa aquesta manera que té de donar energia i de fer reviure a la gent el bon temps, es com si després dels dies tristos, freds i extremadament grisos de l’hivern, tot tornés a néixer i a florir, també nosaltres...
M’ha carregat molt d’energia aquesta visió, se que no es res de l’altre món però m’ha fet pensar en que realment hi ha coses que tenim al nostre abast i que no valorem gens, només les arribem a valorar quan les perdem... es trist, oi?
Bona nit!
lunes, 23 de marzo de 2009
lunes, 16 de marzo de 2009
temps...
Temps per entendre, per jugar, per estimar...
Temps per aprendre, per pensar, per saber...
Curiós element, el temps.
Diuen que venim al món a sofrir, que la vida es un engany... es curiós, “diuen” es ja mitja mentida...
Hi ha dies que desitjaries que el món es parés, desitjaries que el temps et donés una petita treva per respirar, per descansar i per reflexionar. Hi ha dies que et lleves amb ganes de menjar-te el món i, de cop i volta, tot es gira i l’acabes convertint el teu dimarts tretze personal.
T’has plantejat mai que vols fer amb el teu futur? T’has plantejat mai si totes aquelles expectatives que tenies sobre la vida s’han acabat complint? Els somnis que tenies quan erets petit, te’n recordes d’ells?
No entenc per que tendim a passar-nos la vida buscant la felicitat, posant-nos metes materials pensant que una vegada les assolim podrem ser mes feliços, no entenc per que sempre pensem en el futur, per que sempre esperem a demà per fer allò que podries haver fet perfectament, no se per que perdem el temps... I de cop i volta me’n adono que jo ja ho soc, de feliç .
I llavors penso, que coi faig planificant-me un futur, pensant tots aquells camins possibles per arribar a l’èxit, si realment la fita de tot això serà aconseguir la felicitat, i jo ja la tinc?
Se que es una mica paranoic tot plegat, però el que vull explicar amb tot això es que no sabem veure la nostra veritable situació, normalment no veiem més enllà del que ens han volgut ensenyar, i crec que de tant en tant no estaria malament mirar al nostre interior i veure si realment ens sentim bé amb aquesta vida que portem.
Dit això... només puc dir que carpe diem, deixa de mirar més enllà i comença a mirar-te els peus, estàs aquí i aquest moment no es tornarà a repetir... fes el favor de gaudir-lo.
Bona nit
Temps per aprendre, per pensar, per saber...
Curiós element, el temps.
Diuen que venim al món a sofrir, que la vida es un engany... es curiós, “diuen” es ja mitja mentida...
Hi ha dies que desitjaries que el món es parés, desitjaries que el temps et donés una petita treva per respirar, per descansar i per reflexionar. Hi ha dies que et lleves amb ganes de menjar-te el món i, de cop i volta, tot es gira i l’acabes convertint el teu dimarts tretze personal.
T’has plantejat mai que vols fer amb el teu futur? T’has plantejat mai si totes aquelles expectatives que tenies sobre la vida s’han acabat complint? Els somnis que tenies quan erets petit, te’n recordes d’ells?
No entenc per que tendim a passar-nos la vida buscant la felicitat, posant-nos metes materials pensant que una vegada les assolim podrem ser mes feliços, no entenc per que sempre pensem en el futur, per que sempre esperem a demà per fer allò que podries haver fet perfectament, no se per que perdem el temps... I de cop i volta me’n adono que jo ja ho soc, de feliç .
I llavors penso, que coi faig planificant-me un futur, pensant tots aquells camins possibles per arribar a l’èxit, si realment la fita de tot això serà aconseguir la felicitat, i jo ja la tinc?
Se que es una mica paranoic tot plegat, però el que vull explicar amb tot això es que no sabem veure la nostra veritable situació, normalment no veiem més enllà del que ens han volgut ensenyar, i crec que de tant en tant no estaria malament mirar al nostre interior i veure si realment ens sentim bé amb aquesta vida que portem.
Dit això... només puc dir que carpe diem, deixa de mirar més enllà i comença a mirar-te els peus, estàs aquí i aquest moment no es tornarà a repetir... fes el favor de gaudir-lo.
Bona nit
viernes, 13 de marzo de 2009
avui... pel Jim
El sol, començava a sortir, el cel tenia un color preciós, els núvols semblava que s’haguessin tenyit de colors alegres per celebrar l’anunci d’un gran avenir.
Al carrer no hi havia ningú, tan sols i jo. De lluny se sentia un lleu ressò de la musica, però el so era tan i tan dèbil que les cançons no s’entenien.
Feia una mica de fred, però no m’importava pas, tu estaves al meu costat i la teva presència em donava tot el caliu que necessitava, estàvem a 28 d’Agost.
Els carrers, que jeien immòbils, feien ressonar el so de les nostres passes més fort que mai, recordant que a partir d’aquell moment els nostres peus avançarien units fins a la fi dels nostres dies.
El tacte de la teva ma agafant la meva em feia sentir la noia més afortunada del món.
I va ser en aquell instant, tot just a quatre o cinc metres de casa, quan vaig desitjar amb més força que mai que es detingués el temps en aquell precís instant, el moment més meravellós de la meva vida.
Evidentment el temps no es va detenir, però jo vaig retenir aquell moment en la meva memòria com si fos el tresor més valuós de la meva vida.
Aquell dia vam iniciar plegats una nova etapa, una etapa plena de felicitat, de sentiments i de bons propòsits, però sobretot plena de tu, de la teva alegria i de la teva bondat.
Gràcies per haver donat aquell pas tan important de declarar els teus sentiments, comprenc que va ser difícil... però crec que tots dos estem sent recompensats.
Al carrer no hi havia ningú, tan sols i jo. De lluny se sentia un lleu ressò de la musica, però el so era tan i tan dèbil que les cançons no s’entenien.
Feia una mica de fred, però no m’importava pas, tu estaves al meu costat i la teva presència em donava tot el caliu que necessitava, estàvem a 28 d’Agost.
Els carrers, que jeien immòbils, feien ressonar el so de les nostres passes més fort que mai, recordant que a partir d’aquell moment els nostres peus avançarien units fins a la fi dels nostres dies.
El tacte de la teva ma agafant la meva em feia sentir la noia més afortunada del món.
I va ser en aquell instant, tot just a quatre o cinc metres de casa, quan vaig desitjar amb més força que mai que es detingués el temps en aquell precís instant, el moment més meravellós de la meva vida.
Evidentment el temps no es va detenir, però jo vaig retenir aquell moment en la meva memòria com si fos el tresor més valuós de la meva vida.
Aquell dia vam iniciar plegats una nova etapa, una etapa plena de felicitat, de sentiments i de bons propòsits, però sobretot plena de tu, de la teva alegria i de la teva bondat.
Gràcies per haver donat aquell pas tan important de declarar els teus sentiments, comprenc que va ser difícil... però crec que tots dos estem sent recompensats.
miércoles, 11 de marzo de 2009
fent carreres
Camino i no em paro, per si un cas s’estreta el camí. Camino endavant, el passat es una cosa que ja ha marxat i jo segueixo, per poder sentir-me desperta.
Qui soc jo? On estic? No se ben bé cap a on vaig... Però el que si se, es que tinc una raó per seguir caminant.
El dia de carnaval, muntada al bus 74 just a la parada de Maria Cristina, mirant per la finestra des del mateix seient de cada dia, em vaig fixar en un noi que estava assegut a la parada vestit de dimoni. Podia tenir 17 o 18 anys, tenia síndrome de down.
Em va cridar l’atenció per que estava assegut al banc amb les cames penjant i les anava alternant alegrement mentres espantava a la gent amb el petit trident. Era xistós per que no parava de riure, reia que li queien hasta llàgrimes, i puc assegurar que era contagiós. Em va fer tanta gracia veure a algú tan i tan feliç amb una cosa tan simple... que em va alegrar el dia.
Després d’acabar les classes, el Jim em va trucar per dir-me que estava per la illa comprant els pocs complements que ens faltaven per acabar la disfressa i donat que no portava talons, em vaig decidir a anar baixant xino xano cap a la illa, evadint-me totalment de la realitat amb la musica a tot volum.
Quan estava justament davant de el centre comercial, esperant a que es poses en verd un d’aquells meravellosos semàfors que te la diagonal que, per cert, sempre agafo en vermell, se’m va apropar un noi i va dir alguna cosa. Jo em vaig treure els cascos i li vaig preguntar, perdoni, que m’ha dit? I el noi em va repetir: vols que fem una carrera a veure qui arriba abans a l’altre banda del carrer?
He de confessar, que quan aquell noi em va preguntar això, vaig mirar a banda i banda per mirar on parava la càmera oculta, però no vaig ser capaç de trobar-la. No em va ser gaire difícil veure que aquell xicot tenia alguna disminució psíquica, i em mirava tan il·lusionat, que vaig ser incapaç de dir-li que no a la seva oferta.
Total, que ja veieu a la senyoreta Christine, corrent com una nena de tres anys pel mig de la diagonal. Si us trobeu alguna vegada al noi, no li comenteu, però el vaig deixar guanyar ;)
La qüestió es que quan vam arribar a l’altre punta del carrer, morts de riure, aquell noi em va dir: Espero que tinguis un feliç carnaval i un finde super guay! (paraules textuals) i va marxar. Total, que allà em vaig quedar jo, tota parada, mentres aquell noi anava fent saltirons mes feliç que unes pasqües.
En quan vaig veure que aquell noi marxaba, no sabria dir per que, em van entrar unes ganes de plorar impressionants, però no per que estigués trista, sinó per que em va deixar gelada el el fet de que una tonteria em pogués fer més feliç que tot l’or d’aquest món i vaig arribar a la conclusió que allò que ens fa humans, son els petits detalls que ens regala improvisadament la vida.
Aquesta entrada va dedicada especialment al meu amic Hank, per mostrar-li que moltes vegades, amb un petit somriure, podem alegrar un dia que semblava desastrós.
Qui soc jo? On estic? No se ben bé cap a on vaig... Però el que si se, es que tinc una raó per seguir caminant.
El dia de carnaval, muntada al bus 74 just a la parada de Maria Cristina, mirant per la finestra des del mateix seient de cada dia, em vaig fixar en un noi que estava assegut a la parada vestit de dimoni. Podia tenir 17 o 18 anys, tenia síndrome de down.
Em va cridar l’atenció per que estava assegut al banc amb les cames penjant i les anava alternant alegrement mentres espantava a la gent amb el petit trident. Era xistós per que no parava de riure, reia que li queien hasta llàgrimes, i puc assegurar que era contagiós. Em va fer tanta gracia veure a algú tan i tan feliç amb una cosa tan simple... que em va alegrar el dia.
Després d’acabar les classes, el Jim em va trucar per dir-me que estava per la illa comprant els pocs complements que ens faltaven per acabar la disfressa i donat que no portava talons, em vaig decidir a anar baixant xino xano cap a la illa, evadint-me totalment de la realitat amb la musica a tot volum.
Quan estava justament davant de el centre comercial, esperant a que es poses en verd un d’aquells meravellosos semàfors que te la diagonal que, per cert, sempre agafo en vermell, se’m va apropar un noi i va dir alguna cosa. Jo em vaig treure els cascos i li vaig preguntar, perdoni, que m’ha dit? I el noi em va repetir: vols que fem una carrera a veure qui arriba abans a l’altre banda del carrer?
He de confessar, que quan aquell noi em va preguntar això, vaig mirar a banda i banda per mirar on parava la càmera oculta, però no vaig ser capaç de trobar-la. No em va ser gaire difícil veure que aquell xicot tenia alguna disminució psíquica, i em mirava tan il·lusionat, que vaig ser incapaç de dir-li que no a la seva oferta.
Total, que ja veieu a la senyoreta Christine, corrent com una nena de tres anys pel mig de la diagonal. Si us trobeu alguna vegada al noi, no li comenteu, però el vaig deixar guanyar ;)
La qüestió es que quan vam arribar a l’altre punta del carrer, morts de riure, aquell noi em va dir: Espero que tinguis un feliç carnaval i un finde super guay! (paraules textuals) i va marxar. Total, que allà em vaig quedar jo, tota parada, mentres aquell noi anava fent saltirons mes feliç que unes pasqües.
En quan vaig veure que aquell noi marxaba, no sabria dir per que, em van entrar unes ganes de plorar impressionants, però no per que estigués trista, sinó per que em va deixar gelada el el fet de que una tonteria em pogués fer més feliç que tot l’or d’aquest món i vaig arribar a la conclusió que allò que ens fa humans, son els petits detalls que ens regala improvisadament la vida.
Aquesta entrada va dedicada especialment al meu amic Hank, per mostrar-li que moltes vegades, amb un petit somriure, podem alegrar un dia que semblava desastrós.
martes, 10 de marzo de 2009
Somriu
Diuen que quan rius a riallades, les llàgrimes arriben als teus ulls. El cor batega més de presa i el teu cervell reacciona produint-te un enorme plaer. Diuen que s’utilitzen més de quaranta músculs per estar enfadat i només quinze per somriure… si us plau, no malgastem energia!
Torno ja cap a casa, son la una del migdia i fa un bon dia impressionant per Barcelona, passejo per la Diagonal… aquesta ciutat em te el cor robat!
M’agrada perdre’m pels carrers, m’agraden els seus parcs, els seus jardins, m’agrada pujar-me a un bus que no se on em portarà i fer el recorregut sencer, m’agrada la seva gent, m’agraden els seus pidolaires, m’agrada sentir-me independent al mig de tanta gent, m’agrada la seva diversitat, m’agrada passejar durant hores tota sola per poder reflexionar… m’agrada. Simplement.
El soroll d’una ambulància em torna a la realitat, està just al mig de un mega embús i no pot passar. De vegades, la gent em reventa… Estic segura que cap d’ells s’ha trobat mai agonitzant esperant que arribi l’ajuda sanitària, estic combensuda que no tenen ni idea que uns pocs segons poden arribar a salvar una vida…
Em paro a un d’aquells semàfors que es fan eterns… Us heu parat a pensar mai en la quantitat de cotxes de luxe que arriben a recòrrer l’avinguda diagonal al dia? Es curiós, tinc la impressió de que ens estem equivocant de camí.
Un noi es para al costat meu, em mira i em somriu, jo giro la cara fent com si no l’hagués vist. És curiós, mai més el tornaré a veure i, si el torno a veure, cap dels dos s’en recordarà de la nostra cara. Es l’encant d’aquesta ciutat, et dona massa informació com per poder recordar els petits detalls.
La meva mirada es creua amb la del Jim, com sempre, arribo cinc minuts tard. Ell fa una petita ganyota, com si intentés somriure. Està passant un mal moment. Ell somriu tot i que la vida l’estigui tractant malament, hi ha gent que necessita del seu somriure per continuar vivint…
No tots els somriures son alegries, ni totes les llàgrimes tristesa.
Torno ja cap a casa, son la una del migdia i fa un bon dia impressionant per Barcelona, passejo per la Diagonal… aquesta ciutat em te el cor robat!
M’agrada perdre’m pels carrers, m’agraden els seus parcs, els seus jardins, m’agrada pujar-me a un bus que no se on em portarà i fer el recorregut sencer, m’agrada la seva gent, m’agraden els seus pidolaires, m’agrada sentir-me independent al mig de tanta gent, m’agrada la seva diversitat, m’agrada passejar durant hores tota sola per poder reflexionar… m’agrada. Simplement.
El soroll d’una ambulància em torna a la realitat, està just al mig de un mega embús i no pot passar. De vegades, la gent em reventa… Estic segura que cap d’ells s’ha trobat mai agonitzant esperant que arribi l’ajuda sanitària, estic combensuda que no tenen ni idea que uns pocs segons poden arribar a salvar una vida…
Em paro a un d’aquells semàfors que es fan eterns… Us heu parat a pensar mai en la quantitat de cotxes de luxe que arriben a recòrrer l’avinguda diagonal al dia? Es curiós, tinc la impressió de que ens estem equivocant de camí.
Un noi es para al costat meu, em mira i em somriu, jo giro la cara fent com si no l’hagués vist. És curiós, mai més el tornaré a veure i, si el torno a veure, cap dels dos s’en recordarà de la nostra cara. Es l’encant d’aquesta ciutat, et dona massa informació com per poder recordar els petits detalls.
La meva mirada es creua amb la del Jim, com sempre, arribo cinc minuts tard. Ell fa una petita ganyota, com si intentés somriure. Està passant un mal moment. Ell somriu tot i que la vida l’estigui tractant malament, hi ha gent que necessita del seu somriure per continuar vivint…
No tots els somriures son alegries, ni totes les llàgrimes tristesa.
lunes, 9 de marzo de 2009
Shopping time
Després de tenir mega abandonat el blog durant uns dies (degut a unes circumstàncies prou tristes com per no explicarles), torno a desfogar-me en aquest tros de pantalla.
Moltes vegades em pregunten per el meu nom, normalment la pregunta ve seguida de un, pero… al DNI posa christine?? Jaja La historia de la nada de olla dels meus pares de posar-me un nom en francés no la se, però suposo que va ser per que els hi agradaba el nom de Cristina, pero volien que el meu fos especial. Tot i això rebuscant rebuscant, fa temps que vaig trobar una peli que es deia Christine i que, per dates, em coincidia en quan es van conèixer els meus pares, ves a saber que van fer aquells dos al cinema!!! :P
Avui, ha sigut un dia d’aquells que tens moltíssimes expectatives i tel planejes bé i acabes fent tot el contrari al que tenies pensat. Si he de ser sincera… improvitzar m’encanta, així que ja m’està be.
Hem anat de compres amb la Cé (per a la resta del univers es diu Mercé)i realment… no era el meu dia, tot i portar un vale de 60 euros per aquella botiga, i tot i haber entrat al probador mes de 15 peces… res em quedaba prou bè per quedarmel. Per qui li interessi… ara venen aquells vestidets de pre-mamà, per amagar curves i tal… Cosa que a mi no em mola gens! (no per res…).
Total, que davant d’un mini vestit, jo tota innocent li he preguntat amb la Cé: “Escoltam, i aixó, amb quina part d’abaix me l’he de posar?” I, com sempre, a grans preguntes, grans respostes: “Dons mira Cris, TU te l’has de posar amb pantalons, les putilles (i les dependentes d’aquesta botiga) sel solen posar amb mitjes”.
Es curiosa la manera que tenim de catalogar-nos les dones segons com anem vestides, tenim una mala ostia entre nosaltres impressionant! Però es molt macu ser dona. Que faria jo sense llevar-me un quart d’hora abans per quedar-me empanadissima davant de l’armari durant 10 minuts i acabar amb la conclusió: “el armario lleno, y yo sin nada que ponerme”. O un dissabte, començar a arreclarte hora i mitja abans i arribar sempre tard, o posar-te els talons de 10 cm per sortir i acabar tornant caminant sense sabates a casa… En fin, ser dona és mega divertit! I que digui el contrari… es un tio.
Parlant de roba, avui la Cé (que com haureu comprovat a hores d’ara avui estava mooolt inspirada), ha fet una catalogació molt curiosa sobre els nois i la seva manera de vestir.
M’ha eplicat que els homes amb els pantalons “cagats” es poden catalogar de dos maneres: Els que porten cinturó i els que no. A nosaltres segons ella ens han d’interessar els que no porten cinturó i tot i així no cauen els pantalons (suposo que ja sabreu per on va el tema). Realment mai m’ho habia plantejat, no ho posaré en pràctica de moment, per que m’estimo al Jim (Realment es diu Marc, però tothom li diu Jim per que se sol posar aquest nom quan juga)… pero es una curiositat que mai va malament tenir en compte xD
Va, vaig a la dutxa que m’està cridant des de fa una estona, mañana mas y mejor.
Bona nittt Maques/us
Moltes vegades em pregunten per el meu nom, normalment la pregunta ve seguida de un, pero… al DNI posa christine?? Jaja La historia de la nada de olla dels meus pares de posar-me un nom en francés no la se, però suposo que va ser per que els hi agradaba el nom de Cristina, pero volien que el meu fos especial. Tot i això rebuscant rebuscant, fa temps que vaig trobar una peli que es deia Christine i que, per dates, em coincidia en quan es van conèixer els meus pares, ves a saber que van fer aquells dos al cinema!!! :P
Avui, ha sigut un dia d’aquells que tens moltíssimes expectatives i tel planejes bé i acabes fent tot el contrari al que tenies pensat. Si he de ser sincera… improvitzar m’encanta, així que ja m’està be.
Hem anat de compres amb la Cé (per a la resta del univers es diu Mercé)i realment… no era el meu dia, tot i portar un vale de 60 euros per aquella botiga, i tot i haber entrat al probador mes de 15 peces… res em quedaba prou bè per quedarmel. Per qui li interessi… ara venen aquells vestidets de pre-mamà, per amagar curves i tal… Cosa que a mi no em mola gens! (no per res…).
Total, que davant d’un mini vestit, jo tota innocent li he preguntat amb la Cé: “Escoltam, i aixó, amb quina part d’abaix me l’he de posar?” I, com sempre, a grans preguntes, grans respostes: “Dons mira Cris, TU te l’has de posar amb pantalons, les putilles (i les dependentes d’aquesta botiga) sel solen posar amb mitjes”.
Es curiosa la manera que tenim de catalogar-nos les dones segons com anem vestides, tenim una mala ostia entre nosaltres impressionant! Però es molt macu ser dona. Que faria jo sense llevar-me un quart d’hora abans per quedar-me empanadissima davant de l’armari durant 10 minuts i acabar amb la conclusió: “el armario lleno, y yo sin nada que ponerme”. O un dissabte, començar a arreclarte hora i mitja abans i arribar sempre tard, o posar-te els talons de 10 cm per sortir i acabar tornant caminant sense sabates a casa… En fin, ser dona és mega divertit! I que digui el contrari… es un tio.
Parlant de roba, avui la Cé (que com haureu comprovat a hores d’ara avui estava mooolt inspirada), ha fet una catalogació molt curiosa sobre els nois i la seva manera de vestir.
M’ha eplicat que els homes amb els pantalons “cagats” es poden catalogar de dos maneres: Els que porten cinturó i els que no. A nosaltres segons ella ens han d’interessar els que no porten cinturó i tot i així no cauen els pantalons (suposo que ja sabreu per on va el tema). Realment mai m’ho habia plantejat, no ho posaré en pràctica de moment, per que m’estimo al Jim (Realment es diu Marc, però tothom li diu Jim per que se sol posar aquest nom quan juga)… pero es una curiositat que mai va malament tenir en compte xD
Va, vaig a la dutxa que m’està cridant des de fa una estona, mañana mas y mejor.
Bona nittt Maques/us
sábado, 7 de marzo de 2009
miércoles, 4 de marzo de 2009
soundtracks
*Para algunos, vivir es galopar
un camino empedrado de horas,
minutos y segundos.
Yo, más humilde soy,
sólo quiero que la ola que surge
del último suspiro de un segundo,
me transporte mecido
hasta el siguiente* (Extremoduro)
T’has plantejat mai si la teva vida tingués banda sonora, quina seria la cançó principal? Avui, mentres passejava pels carrers de Barcelona hi pensava. I, sabeu que? Crec que cada minut de la meva vida tindria una banda sonora diferent.
22:05 h, tothom mirant el Barça a la tele :S ja m’explicareu a mi, quina gràcia té estar-te 90 minuts de la teva vida escarxofat al sofà, fotent-li crits a un home vestit de negre que et posa el cap com una olla amb un xiulet i que segueix a corre cuita a 22 tios en pantalons curts que es barallen per una pilota... Si com a mínim els tios que corren estiguessin bons i juguessin sense samarreta!!! Però no... no caera esa breva!
En fin, tot i això accepto que les persones a les que aprecio siguin uns fans nats del futbol i que vulguin passar les hores fotent crits... a mi em fa gràcia veure com es cabrejen per aquestes coses i, per tant, no em fa res acompanyar-los.
22:23... recoi com passen els minuts, el meu amic l’Amadeu m’acaba de dir: ” avui penso que a lo millor idealitzo molt a l’altre persona en una relació sempre tinc la sensació de que dono mes de lo que rebo” He de puntualitzar que m’ha fet molta gràcia el seu… avui penso.
Crec que no només ell idealitza a la seva parella, sinó que tots ho fem. Sabeu allò de, ningú es perfecte fins que t’enamores d’ell? Dons crec que es compleix en un tant per cent molt elevat dels enamoraments (fins-i-tot en els del meu estimat amic Hank, tot i que amb ell només li durin 10 minutets). La qüestió es si saps acceptar els defectes de la teva parella i els consideres com a part de la seva personalitat, es a dir, trobo que el que ens fa diferent els uns als altres son els nostres defectes. Va prou, que em poso filosòfica i no ho vull pas...
Realment crec que la falta d’hores de son m’està afectant el cervell (mes del que ja ho estava), porto com dos setmanes sense dormir més de 3 hores seguides, tenint en compte que tinc una mitja de hores de son de 6 hores... tinc un problemàs!
22:49 hola? Es pot saber com passa el temps tan ràpid? Tenint en compte que tinc el Messenger i el facebook engegat mentres escric això... no es difícil que m’empani i la cosa no avanci.
Total... veig que avui tinc una inspiració nul·la (m’he deixat les neurones muntant la distribució d’un gimnàs... i crec que no en tinc proutes com per explicar-vos les meves vivències amb cert ritme i gràcia) marxo a fer alguna cosa de profit, mañana más y mejor.
Bona nit! ;)
un camino empedrado de horas,
minutos y segundos.
Yo, más humilde soy,
sólo quiero que la ola que surge
del último suspiro de un segundo,
me transporte mecido
hasta el siguiente* (Extremoduro)
T’has plantejat mai si la teva vida tingués banda sonora, quina seria la cançó principal? Avui, mentres passejava pels carrers de Barcelona hi pensava. I, sabeu que? Crec que cada minut de la meva vida tindria una banda sonora diferent.
22:05 h, tothom mirant el Barça a la tele :S ja m’explicareu a mi, quina gràcia té estar-te 90 minuts de la teva vida escarxofat al sofà, fotent-li crits a un home vestit de negre que et posa el cap com una olla amb un xiulet i que segueix a corre cuita a 22 tios en pantalons curts que es barallen per una pilota... Si com a mínim els tios que corren estiguessin bons i juguessin sense samarreta!!! Però no... no caera esa breva!
En fin, tot i això accepto que les persones a les que aprecio siguin uns fans nats del futbol i que vulguin passar les hores fotent crits... a mi em fa gràcia veure com es cabrejen per aquestes coses i, per tant, no em fa res acompanyar-los.
22:23... recoi com passen els minuts, el meu amic l’Amadeu m’acaba de dir: ” avui penso que a lo millor idealitzo molt a l’altre persona en una relació sempre tinc la sensació de que dono mes de lo que rebo” He de puntualitzar que m’ha fet molta gràcia el seu… avui penso.
Crec que no només ell idealitza a la seva parella, sinó que tots ho fem. Sabeu allò de, ningú es perfecte fins que t’enamores d’ell? Dons crec que es compleix en un tant per cent molt elevat dels enamoraments (fins-i-tot en els del meu estimat amic Hank, tot i que amb ell només li durin 10 minutets). La qüestió es si saps acceptar els defectes de la teva parella i els consideres com a part de la seva personalitat, es a dir, trobo que el que ens fa diferent els uns als altres son els nostres defectes. Va prou, que em poso filosòfica i no ho vull pas...
Realment crec que la falta d’hores de son m’està afectant el cervell (mes del que ja ho estava), porto com dos setmanes sense dormir més de 3 hores seguides, tenint en compte que tinc una mitja de hores de son de 6 hores... tinc un problemàs!
22:49 hola? Es pot saber com passa el temps tan ràpid? Tenint en compte que tinc el Messenger i el facebook engegat mentres escric això... no es difícil que m’empani i la cosa no avanci.
Total... veig que avui tinc una inspiració nul·la (m’he deixat les neurones muntant la distribució d’un gimnàs... i crec que no en tinc proutes com per explicar-vos les meves vivències amb cert ritme i gràcia) marxo a fer alguna cosa de profit, mañana más y mejor.
Bona nit! ;)
martes, 3 de marzo de 2009
intimant amb la impresora...
El meu nom es Christine, pero si voleu, em podeu dir Cris, soc, el que en llenguatge tècnic podriem dir, un prototip a dissenyadora d’interiors, prototip, per que estic a l’ultim any de carrera i per que la meva experciencia en aquest camp es absolutament nula.
Son les 23:20 de la nit, una hora decent per mirar la tele o estar-s’hi al messenger per la resta dels mortals… Excepte per mi! Visc a 68 km de la meva universitat, aixó implica que he de sortir dos hores i mitja abans de casa per poder arribar a temps a la primera hora de classe… si, dema en peu a les 6 i jo amb mil coses encara per fer!
Pero no vull escriure aquest diari per que sentiu compassió de mi, nomes fa falta que em veieu la cara a primera hora del mati per que la tingueu, la història està en que em venia de gust evadirme de tot plegat escrivint una mica sobre mi… i sobre tot el que m’envolta.
Aquesta tarda, després del gimnàs, he quedat amb la Mercé (alias Cé, que queda mes modern xD) per a fer un coffe. Ben be no se com ha anat… ha sortit el tema de que m’hi faig mes amb els nois que no pas amb les noies i ella, tajante i sincera com ben característic es del seu carácter, m’ha dit: Cris… cari… no t’has plantejat mai que si no tinguessis aquesta carona … pude els tios no serien tan simpàtics amb tu?
Evidentment no es la primera vegada que em plantejo aquest tema, sol ser el meu pa de cada dia pero… com collons puc ser tan innocent? Es curiosa la meva manera d’actuar vers la gent que no conec, en vers de tancar-me i anar amb mil ulls abans de que em facin mal, tinc tendència a obrir-me (no pensem malament jajaja)més aviat del que la majoria de gent fa; resultat? Normalment acabo patint les conseqüències.
No comprenc com gran part dels tios solen ser tan superficials i materialistes (dic gran part per que, igual que no considero que totes les dones som iguals, no tots els homes ho son), evidentment que per que t’agradi una persona, primer t’ha d’entrar pels ulls pero… no fotem! Senyors! Que la simpatia de una dona no va en funció de com tingui els pits de grans! (cosa que tinc demostrada que molts paios es plantejen…).
23:45… la impresora din A3 atascada… amb un plànol a mig fer…
En fin… que m’estic morint de son, nomes volia mostrar, ni que fos en cuatre linies mal escrites i amb faltes d’ortografia (el corrector del word no em va, per variar…) que si t’has de passar una temporada al costat d’una persona (tampoc t’estic dient tota la vida…) no t’has de fixar si te una bellesa impressionant (donat que la bellesa es una cosa superflua que normalment passa amb els anys), no te l’estimis per els seus diners (posat que les peles s’esfumen tal cual venen… en un 3 i no res!), estimatela per el seu caràcter i per la seva manera de ser, donat que això sera l’unica cosa d’aquesta persona que no canviarà per molt que passin els anys.
23:50… mañana sera otro dia (la impresora continua al seu ritme)…
bona nit ;)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
